RENYONS

RENYONS

Introducció

Els ronyons o renyons són dos òrgans present en els animals vertebrats, que filtren la sang de l'aparell circulatori i permeten l'excreció a través de l'orina de diversos residus metabòlics de l'organisme mitjançant d'un sistema complex que inclou mecanismes de filtració, absorció i excreció. 

Tenen forma de fesol, i en l'ésser humà cadascú té, aproximadament, la grandària del seu puny tancat. Ubicats en el retroperitoneu, just sota les costelles, a l'altura de les primeres vèrtebres lumbars. 

Cada dia els renyons processen uns 180 litres de sang. per a produir, aproximadament, 1,5 litres d'orina, una solució líquida composta d'aigua i diverses substàncies en quantitat variable que s'eliminen de l'organisme, procedents del metabolisme corporal. L'orina baixa contínuament cap a la bufeta urinària a través d'uns conductes anomenats urèters. La bufeta emmagatzema l'orina fins al moment que l'expulsa a l'exterior en la micció.

Un ésser humà pot portar una bona vida amb sols un renyo.

Materials

-Un renyó(porc)

-Safata

-Bisturí

-Tisores

-Pinses

Procediments

1.-Col·locar el renyó dins la safata.

2.-Obrir el renyó com si fora un entrepà.

3.- Observar el renyó

Resultats

Després d'obrir el renyóobservem les següents parts:

CAPSULA RENAL

ZONA CORTICAL

PELVIS RENAL

RENYÓ

PIRAMIDES DE MALPIGHI

PELVIS RENAL

Contingut d'ampliació

Pedres als renyons

Les pedres al ronyó o litiasis renals són petits acúmuls provinents dels productes de desfeta de l’orina que es dipositen en algun punt de la via urinària, podent arribar a obstruir-la. Sovint, no donen cap símptoma, però en alguns casos poden produir dolor que pot arribar a ser molt intens. Aleshores parlem de còlic nefrític. Són més freqüents en homes i entre els 30 i 50 anys. És més probable tenir-ne quan es beu poca aigua o amb dietes riques en sal o proteïnes (carn). Les pedres més freqüents solen ser de calci o d’àcid úric.

Les pedres es poden eliminar per si soles si són petites, ja sigui senceres o dissoltes.En alguns casos en què les pedres són molt grans i provoquen moltes molèsties, es poden utilitzar ultrasons per desfer-la (litotrícia). En alguns pocs casos, es pot requerir cirurgia. La meitat dels pacients que han tingut un còlic nefrític en tornaran a tenir un altre en els 10 primers anys.

CATALASA

CATALASA

Introducció

La catalasa en un enzim que la podem trobar en molts organismes vius, i catalitza la reacció de descomposició del peròxid d'hidrogen en aigua i oxigen.

El peròxid d'hidrogen és un dels productes del metabolisme cel·lular en diversos organismes, però donada la seva potencial toxicitat, és transformat seguida per l'enzim catalasa.
En la industria, se también se utiliza la enzima catalasa, para diferentes fines. Por ejemplo, se usa en la industria textil, para eliminar residuos de peróxido de hidrógeno.

Materials

-4 tubs
-Creïlla
-Creïlla bollida
-Fetge
-Fetge bollit
-Aigua oxigenada
-Aigua 
-Cronometre (mòbil)

Procediments

1.- Posar un tros de creïlla, un de creïlla bollida, un de fetge i un de fetge bollit, cada cosa en un tub diferent.

2.- Posar aigua oxigenada en cada tub.

3.- Observar el que passa.

Resultats

Despres de fer els tres passos del procediment, observem que els aliments bullen degut a la catalasa que contenen, els que més catalasa tenen, més bullen. En aquest ordre, del que més bull al que menys: fetge, fetge bollit, creïlla i per últim la creïlla bollida que casi no bull.

Contingut d'ampliació

Preoxidasa

Les Peroxidases són una gran família d'enzims que catalitzen les reaccions en la forma:

 ROOR' + donador d'electró (2 e-) + 2H+ → ROH + R'OH.

Encara que no s'ha esbrinat el mecanisme exacte se sap que les peroxidases tenen un paper en la defensa de les plantes contra els patògens. Les peroxidases de vegades es fan servir com a marcadors en histologia.

Aplicacions.- La peroxidasa es fa servir en tractaments industrials de les aigües residuals, per exemple per treure'n els fenols. A més les peroxidases poden ser una opció alternativa de productes químics perillosos. S'està investigant el seu ús en adhesius, xips d'ordinador, peces de cotxe, etc.

DISSECCIÓ ULL

Dissecció d'un ull

Introducció

L'ull és un òrgan del sentit de vista del sistema sensorial. Ha evolucionat amb la finalitat de detectar la llum. Es compon d'un sistema sensible als canvis de llum, capaç de transformar-los en impulsos neuronals.Són presents en una multitud d'éssers vius i van des dels ulls més simples fins als més complexos que permeten proporcionar el que s'anomena sentit de la vista.

La majoria d'organismes complexos disposen de dos ulls. Poden estar situats en un mateix pla, cosa que permet definir les imatges de forma tridimensional (visió binocular, pròpia dels humans). Altrament poden estar situats en diferents plans, obtenint imatges separades (visió monocular), com els conills o els camaleons.

Materials

-Bisturí

-Paper de diari

-Ull de corder

-Pinses

-Tisores

-Guants

-Safata

Procediments

1.- Posar l'ull de corder dins la safata, ja que aguest conté liquid dins i podem tacarmos.

2.- Tallar amb el bisturí cuidadosament per a no trencar el cristal·lí

3.- Extraure el cristal·lí, que és una xicoteta bola transparent.

4.- Posar el cristal·lí damunt del diari

Resultats

Primer, vam tallar l'ull amb cura per a no trencar el cristal·lí. seguidament, va ixir un liquid negre de l'ull i amb companyia d'aquest, el cristal·lí que el vam posar damunt del paper de diari per a onservar que el que el cristal·lí feia era augmentar el tamany de les lletres.

Contingut d'ampliació

Miopia

La miopia és un problema de la refracció que es manifesta quan el pacient percep borrosos els objectes llunyans a causa de que la imatge es forma davant de la retina, bé perquè la còrnia, el cristal·lí o tots dos són molt potents, o bé perquè l'ull és més llarg del normal. 

La miopia no es pot considerar una malaltia sempre que no se superi una determinada graduació, sinó un defecte òptic de refracció.

Els símptomes de la miopia poden presentar des de la infància i poden augmentar amb el pas del temps en produir canvis en la graduació. Per regla general, la miopia tendeix a estabilitzar-se a partir dels 18 anys. Pot presentar-se associada a altres defectes refractius, com l'astigmatisme (astigmatisme miòpic) i la presbícia o vista cansada.

Se solen distingir dos tipus de miopia: la miopia simple, que sol ser inferior a 6 diòptries, i la miopia magna, alta miopia o miopia patològica, en alguns casos, aquesta si que es pot considerar una patologia visual.

 IMATGES PRACTICA

GONORREA

GONORREA

INTRODUCCIÓN

La gonorrea es una infección bacteriana, que se transmite principalmente mediante contacto sexual,

que puede infectar tanto a los hombres como a las mujeres. Puede causar infecciones en los genitales, el recto y la garganta. Es una infección muy común, especialmente en las personas jóvenes de 15 a 24 años.

https://www.cdc.gov/std/spanish/gonorrea/stdfact-gonorrhea-s.htm

SÍNTOMAS

Síntomas de la gonorrea en hombres:

1.-Molestias en la uretra que pueden tener continuación con la aparición de un exudado de pus a través de la uretra y con disuria (dificultad para orinar acompañada de dolor). También puede ocurrir que aumente la necesidad de orinar, debido a que la inflamación asociada a la infección crea presión.

2.-La secreción purulenta puede ser de color amarillo o amarillo verdoso, y los labios del meato (orificio de la uretra) pueden aparecer inflamados y rojos.

Síntomas de la gonorrea en mujeres:

En niños y niñas, la infección por gonorrea sólo suele contagiarse mediante el abuso sexual por parte de adultos.
1.-El principal síntoma que aparece es la poliaquiuria. Es decir, mucha más necesidad de orinar, aunque haya dificultad en emitir la orina (debido a la inflamación). 

2.-Tanto en mujeres como en hombres homosexuales, el ano es un lugar anatómico frecuente de infección, denominándose en este caso gonorrea rectal.

3.- Faringitis producida por gonococo (faringitis gonocócica), suele ser asintomática, aunque pueden aparecer pequeñas molestias, enrojecimiento e inflamación de las amígdalas. 

Síntomas de la gonorrea en niños y lactantes:

1.-En las lactantes y las niñas, la infección puede hacerse patente por irritación, edema (retención de líquido) y eritema (enrojecimiento de la zona) de la vulva. Puede aparecer exudado purulento y proctitis (la proctitis es la sensación de necesidad de defecar, debida a una inflamación de la zona.

2.-En algunas ocasiones, el exudado purulento puede verse en la ropa interior de la pequeña, lo que puede a su vez alertar a los padres, que contactarán con algún profesional sanitario.

3.-En niños y niñas, la infección por gonorrea sólo suele contagiarse mediante el abuso sexual por parte de adultos.

  Sintomas Gonorrea

TRANSMISIÓN

Las causas más frecuentes de la transmisión de los gonococos son las relaciones sexuales sin protección y determinadas prácticas sexuales, como el sexo anal o el sexo oral. Es muy contagiosa (la probabilidad de contagio con una sola exposición es del 30%). Si una mujer se infecta por los patógenos de la gonorrea durante el embarazo, también puede transmitir la enfermedad al bebé durante el parto. Los patógenos de la gonorrea no pueden vivir fuera del cuerpo humano, puesto que son sensibles al frío y al oxígeno. Así pues, es muy improbable que se produzca un contagio en los baños públicos, por ejemplo.
Transmisión Gonorrea

TRATAMIENTO

Para la gonorrea es posible recurrir a un tratamiento específico con antibióticos. Antes el tratamiento consistía, sobre todo, en administrar penicilina, frente a la cual ahora muchos patógenos han desarrollado resistencia. Por eso, para combatir la gonorrea se extendió el uso de antibióticos de la familia de las quinolonas, pero nuevamente el aumento de resistencias frente a estos medicamentos unido al hecho de que la gonorrea suele asociarse a una infección por clamidias hace que actualmente se recomienden tratamientos con cefalosporinas intramusculares en una sola dosis más un tratamiento simultáneo con doxiciclina o azitromicina. Un tratamiento adecuado puede influir favorablemente en la evolución de la gonorrea. Si esta se detecta y se trata a tiempo, el pronóstico es bueno y suele curarse sin consecuencias para el paciente.
Tratamiento Gonorrea

PREVENCIÓN

La gonorrea se puede prevenir con el uso de preservativos en las relaciones sexuales. Hoy en día no se dispone de una vacuna para prevenir la gonorrea.

Prevención Gonorrea

EL MEU HOMUNCLE SENSORIAL

Cervell

 CEREVLL

Introduucció

El cervell és un òrgan de la part avantsuperior de l'encèfal i el centre supervisor del sistema nerviós central en tots els vertebrats i molts invertebrats. Alguns animals com les meduses o les estrelles de mar tenen, en canvi, un sistema nerviós descentralitzat sense cervell, i d'altres, com les esponges, no tenen cap sistema, de manera que distribueixen aquesta funció supervisora entre diferents ganglis. En els vertebrats, el cervell està protegit pel crani.

Materials

-Bisturí
-Safata
-Pinses
-Cervell de corder

Procediments

1.- Posar el servell dins d'una safata.

2.- Observar el cervell per fora, abans de fer cap tall.

3.- Tallar horitzontalment el cervell, quedant així la cara dorsal oberta.

Resultats

Primer, hem observat el cervell, cerebel i bulb raquidi. A continuació hem tallat horitzontalment el cervell i hem pogut veure l'epífisi, el cos callós, el trígon i els tubercles quadrigèmins. Finalment hem tallat el cerebel per a veure l'arbre de la vida, que sens dubte ha sigut el que més m'ha agradat.

Contingut d'ampliació

Hidrocefàlia

La hidrocefàlia o "aigua en el cervell" és l'acumulació d'un volum excessiu de líquid cefaloraquidi. Aquest líquid flueix pels quatre ventricles, banya la superfície del cervell i la medul·la espinal i, finalment, s'absorbeix en la sang. Les seves funcions són amortir el teixit cerebral, transportar els nutrients al cervell i i fluir entre el crani i l'espina dorsal per compensar els canvis en el volum de la sang dins del cervell.
La hidrocefàlia pot produir danys cerebrals permanents i problemes de desenvolupament físic i mental. Si no es tracta, pot provocar la mort.
En molts casos la causa de la hidrocefàlia és l'espina bífida, un defecte del tub neural de l'embrió produït per una malformació de la columna vertebral durant el primer mes de gestació.
La hidrocefàlia pot ser fruit de predisposició genètica o de malformacions del fetus durant la gestació com els defectes del tub neural, entre els quals s'inclou l'espina bífida.

Cissures

Arbre de la vida (cerebel)

Cos callos

Trígon

Cissura central

Añadir leyenda

Tubercles quadrigèmins

dssecció dels pulmons

2. Passa el dit per la superfície dels pulmons. Quin és el seu tacte? De quin color són?
Tenen un tacte esponjos i podem apreciar si apretem prou, xicotets trosos de cartilag. Els pulmons son de color carnos, rogenc.

3. Compara el pulmó esquerre amb el dret. Quines diferències tenen? A què creus que es deu?
La diferència que més es veu es que el pulmó esquerre és més xicotet que el dret, açó es degut a que en aquest costat es troba també el cor, i aquest ocupa una part de la caixa toràcica.

4.Fixa't en la tràquea. Com és? Quin diàmetre i longitud té? Descriu-la. Quin tipus de teixit forma?
La tràquea és un llarg tub d'aproximadament uns 20-25 centímetres de llargària i uns dos o tres de amplària. La tràquea conté anells de cartílag, aquests s'encarreguen de que la tràquea no es puga doblegar fàcilment i que l'aire puga passar sense problema.

5. Observa la paret interna de la tràquea i passa-li el dit. Descriu el seu aspecte i el seu tacte.
 Si passem el dit per la part interna de la tràquea notem que té un tacte rugos i també la forma dels anells de cartílag, que no estan del tot tancats. podem observar que la tràquea no està seca, sino que te moc.

6. Per què té aquesta mucositat la paret interna de la tràquea? On s'elabora aquest mocus?
Per a que l'aire pase millor, aquest mocus s'elabora a les fosses nassals

7.Quin òrgan trobem darrere la tràquea? Creus que la posició d'aquest òrgan té alguna influència en l'anatomia de la tràquea? Explica-ho
Darrere la tràquea trobem l'esofag. No, ja que l'esofag no influix a la tràquea, és un òrgan independent d'aquesta.

8. Quina diferència hi ha entre un bronqui i la tràquea?
La tràquea té un diametre major que el bronqui. però tant el bronqui com la tràquea tenen anells de cartílag.

9.Continua obrint el bronqui per les seves ramificacions fins que no puguis més. A mesura que vagis obrint ves fent la descripció del que veus.

A mesura que anem obrint el bronqui observem diferents ramificacions, obviament de un diametre més menut cada vegada. Aquestes ramificacions si les toquem, notem que també tenen cartílag.

10. Paral·lelament al bronqui hi ha dos conductes,una artèria i una vena. Obri-les i compara aquest vasos sanguinis amb el bronqui. Anota les diferències.
Si observem l'artèria, vegem que la seua paret es més grossa que la de la vena, ja que l'artèria soporta una major presió que la vena. i si comparem aquests vasos sangunis en el bronqui vegem que el bronqui te cartílag i els vasos sanguinis, no.

11. Agafa l'altre pulmó i talla transversalment un dels seus lòbuls. Separa les dues parts que en resulten i identifica la pleura i els conductes que presenta la superficie del tall diferenciant artèries, venes i bronquis

12. Passa el teu dit per la superficie del tall: quin és el seu tacte? Campara'l amb el tacte de la superficie externa del pulmó: són diferents, per què?
El tacte es esponjos, però notem unes parts dures, degut al cartílag que hi ha dins dels pulmons, cosa que tocant-los per fora no apreciavem.

13. Talla un tros de pulmó i submergeix-lo en un vas de precipitats amb una mica d'aigua. Què passa? per què?
El tros de pulmó que em posat al vas de precipitats amb aigua, ha flotat ja que encara tenia aire dins dels alveols.

CONTINGUT D'AMPLIACIÓ

CÀNCER DE PULMÓ

El càncer de pulmó és un tumor que s’inicia al teixit del pulmó.
Normalment les cèl·lules creixen i es divideixen per formar noves cèl·lules que el cos necessita. Quan les cèl·lules envelleixen moren i són reemplaçades per les noves.

De vegades aquest cicle es pot alterar: les cèl·lules no moren quan ho haurien de fer i alhora en van creant de noves, de manera que el cos es troba amb un excés de cèl·lules que no necessita. Aquestes cèl·lules poden formar una massa o un teixit que es denomina tumor.

Hi ha tumors benignes i malignes:

Tumors benignes. No són càncer. Les seves cèl·lules no envaeixen altres parts del cos i, generalment, es poden treure i no solen tornar a aparèixer.

Tumors malignes. Sí que són càncer. Les cèl·lules d’aquests tumors poden envair teixits propers o bé disseminar-se per altres parts del cos a través del sistema sanguini o limfàtic. El fet de disseminar-se des d’una part del cos a una altra s’anomena metàstasi.

El càncer de pulmó en fase inicial no produeix símptomes. Quan augmenta, els símptomes més freqüents que presenta són:

• -Tos
• -Dificultat respiratòria
• -Dolor toràcic
• -Tos amb sang
• -Veu ronca
• -Infeccions pulmonars freqüents
• -Sensació de cansament
• -Pèrdua de pes sense causa aparent